cromets #contes

cromets
de color
de col.lecció
navegants
contacta
arxius
 


Diumenge, 22 de gener

La paràbola de Jonàs

Joan Barril

whale Feia setmanes que negociaven. En aquell estrany país, ple d'odis antics, d'avis sense venjança i de predicadors radiofònics sense vergonya, les negociacions s'havien convertit en una pràctica crònica. Govern i oposició i uns quants suposats aliats, no se sap si de la raó, de la passió o de la confusió, estaven tancats amb una sola joguina en sales de sostres alts i decoracions més pensades per a l'amor que per al desacord. Deien que negociaven, però en realitat es rabejaven en les seves pròpies paraules i es deixaven ser en el menyspreu i en la ignorància del món real. Potser per aquest motiu feia tantes setmanes que s'estaven reunint per separat o junts, intercanviant-se papers i alcoves, cantant en clau de fa el que s'havia escrit en clau de sol, omplint tots els cendrers oficials amb la cendra i el fum que havien prohibit a alguns ciutadans. I, naturalment, tot plegat amb les finestres tancades. Per si de cas el poble d'aquell estrany país els veia les intimitats o, encara pitjor, per si de cas ells, els negociadors, s'adonaven per fi que els seus ciutadans passaven del vodevil i els giraven l'esquena.

En aquestes negociacions estaven els que manaven i els que aspiraven a manar més quan de cop i volta va sonar el telèfon a totes les sales dels sostres alts i els resultats baixos. "¡Senyories, presidents, portaveus: obrin les finestres i mirin cap al riu. No perdin temps!" I allà hi havia, naturalment, la balena.

Hi ha moments en què els animals s'avancen a la història i es converteixen en signes del futur. Premonicions malastrugues o auspicis de felicitat es troben sota les ales dels cignes o a les entranyes dels peixos, en l'udol dels llops o en l'insòlit silenci de les granotes o els grills, en el salt de la vicunya o en el vol rasant de les orenetes. Una balena, l'animal més gran de la Terra, s'havia posat a respirar sorollosament davant de les finestres de tanta reunió inútil i els negociadors, amb els colls blancs descordats i el cansament que implica vèncer el contrari per cansament, miraven l'espectacle d'aquella bèstia inofensiva que potser els estava recordant que per gran que sigui l'oceà sempre hi ha llocs en els quals deixar-se ser en l'amistat.

Així ho va fer la balena. Els negociadors van seure a la terrassa de les seves habitacions tots junts. Ja no pensaven a vèncer sinó a relaxar-se. ¿Havien de ser més animals que aquella plàcida balena que estava inventant nous camins? ¿Que potser la vida a terra ferma no ve d'antics rèptils aquàtics que van colonitzar la superfície sòlida de les platges i les valls? Un dels negociadors, potser el més irritable i el menys dúctil de tots ells, va prendre la paraula i va dir: "Recordo de quan era petit un llibre il.lustrat que parlava d'una balena en un riu. La balena havia arribat a l'últim llac d'un riu tranquil. Una esllavissada de roques li havia barrat el pas per tornar al mar. A la ribera, un home gran que es deia Jonàs Segon vivia en una cabanya de la caça, de la pesca i de la fusta. Amb el temps es va fer amic de la balena. Seia a l'embarcador i la balena, amb la seva veu gutural, li explicava les meravelles dels oceans.

De mica en mica la balena es va anar adaptant a la petitesa del llac i també va reduir de mida i es va fer al seu torn petita i va aprendre les paraules del vell del llac, i el vell del llac va fabricar una mena de trompeta de la qual sortien sons aquàtics amb els quals cridava a sopar la seva amiga balena. Va arribar un moment en què la balena enorme dels primers mesos havia quedat reduïda a un parell de pams. Va ser aleshores quan el vell del llac la va convidar a pujar a la superfície i la va instal.lar en una peixera per viure amb ella i conversar-hi".
Arribats a aquest punt, els portaveus, les senyories i els presidents ja no estaven pendents de les seves negociacions. "¿I què va passar després?", es preguntaven.

"Doncs el que va passar va ser que, una nit, la balena disminuïda li va demanar al vell que la tornés al mar perquè tard o d'hora hauria de tornar a créixer. I el vell la va carregar a l'esquena. Va pujar al primer tren que anava a la costa i allà, en una platja deserta, es va acomiadar de la seva amiga balena. La bèstia va arribar a l'aigua i va començar a créixer lentament. I Jonàs Segon va entendre que de vegades s'ha de reduir per posar-nos a l'altura de l'altre. I que de vegades s'ha de cedir per deixar que les coses segueixin el seu curs natural de creixement".

Van tornar a seure a negociar i en un parell d'hores van arribar, finalment, a un acord. Quan després de la firma van tornar a sortir, a mirar al riu, la balena ja no hi era.


El Periódico/22-1-2006
cromets 4:06 a. m.
 
Diumenge, 7 de novembre

Tarda al cinema

Mercè Rodoreda

cinema La majoria dels llibres tenen una prehistòria. Lectures, esborranys i escrits primerencs de l'autor.

La Plaça del Diamant també té la seva. Mercè Rodoreda la localitza en la influència de la lectura de Candide de Voltaire i en la situació que planteja en un conte seu, "Tarda al cinema".



Diumenge, 2 de Juny.- Aquesta tarda amb en Ramon hem anat al Rialto. Quan hem entrat ja estàvem desavinguts i mentre ell comprava les entrades jo tenia ganes de plorar. I tot ha vingut per una ruqueria, ja ho sé. Ha començat així. Ahir em vaig ficar al llit a la una. Havia vetllat fins a les dotze per culpa del fil blau elèctric que havia perdut i sense fil no podia acabar l'smok. I la mare anava rondinant: "No saps mai què et fas de les coses, com el teu pare" per acabar-me de posar més nerviosa. El pare li va donar una mala mirada i s'anava traient els barbs del nas assegut davant de la taula amb el mirall de mà arrepenjat a l'ampolla del vi. A l'últim vaig trobar el fil i vaig poder acabar l'smok. Però encara havia de planxar la brusa i la faldilla. Em vaig ficar al llit baldada i vaig pensar una mica en en Ramon fins que em va venir la son. Avui, havent dinat, quan ha trucat jo ja estava vestida, amb tres roses al cap i tot. Ha entrat com un boig i sense ni mirar-se la brusa i la faldilla, tanta feina que havia tingut a planxar-les, se n'ha anat de dret cap al pare, que seia en el balancí mig endormiscat, i li ha dit: "En Figueres diu que més val que no omplim cap fitxa: ja m'ho pensava jo que l'havien ensarronat". El pare ha obert un ull, l'ha tornat a tancar de seguida i s'ha posat a gronxar-se. Però ell ha anat enraonant com si no veiés que el feia empipar i vinga dir que els refugiats havien de fer això i allò i en tota l'estona ni m'ha mirat. A l'últim m'ha dit: "Anem Caterina." I m'ha agafat pel braç i hem sortit al carrer. Jo li he dit: "Sempre dius coses per molestar-lo, també. Ets molt pesat." Però això no és res. A mig camí anàvem sense enraonar i tot d'una em deixa anar el braç. Oh , de seguida m'he adonat del que passava: per l'altra vorera, en sentit contrari, venia la Roser. Ell sempre em diu que amb la Roser només havien fet broma. Sí, sí, broma, però m'ha deixat anar. Ella ha passat tibada, sense mirar-nos. Jo li he dit: "En lloc de ser jo sembla que sigui ella la teva promesa." (Ara m'adono que he escrit tot aquest tros seguit, i la mestressa sempre em deia que de tant en tant fes punt i a part. Però com que això només ho escric per a mi m'és igual.)

Jo doncs tenia ganes de plorar mentre ell comprava les entrades, i el timbre del cinema encara em feia estar més trista. Jo tenia ganes de plorar perquè, en Ramon, me l'estimo i m'agrada quan fa aquella olor de quina el dia que va a casa del barber a fer-se tallar els cabells, encara que m'agrada més quan els porta una mica llargs i sembla Tarzan, de perfil. Jo ja sé que em casaré, perquè sóc maca, però vull casar-me amb ell. La mare sempre ho diu que acabarà a la Guaiana amb tant mercat negre. Però no en deurà fer tota la vida i ell diu que així ens podrem casar més de pressa. I potser té raó.

Ens hem assegut sense dir-nos res i la sala feia olor de zotal. Primer han fet les actualitats: ha sortit una noia que patinava i dresprés tot de bicicletes i després tres o quatre senyors asseguts al voltant d'una taula i aleshores ell s'ha posat a xiular i a picar de peus com si fos boig. El senyor que teníem davant s'ha girat i han anat discutint fins a l'acabament. Després han fet una pel·lícula de ninots que no m'ha agradat gens: hi sortien tot de vaques que enraonaven. A mitja part hem anat al bar a beure un Pampre d'Or i hi ha trobat un amic que li ha preguntat si tenia paquets de Camel i mitges de Nylon i ell ha contestat que la setmana que ve en tindrà perquè anirà a l'Havre. Jo pateixo quan és fora perquè encara que no ho digui sempre penso que l'agafaran i que li posaran les manilles.

Per culpa del mercat negre no hem vist el començament i quan anàvem a seure tothom rondinava perquè amb les soles de fusta faig molta fressa encara que camini a poc a poc. Els de la pel·lícula sí que s'estimàvem. Jo ho veig que nosaltres no ens estimem així. Hi havia una espia i un soldat i en acabar els afussellaven a tots dos. A les pel·lícules sempre és molt bonic perquè si els que s'estimen són desgraciats, pateixes una mica perquè penses que tot anirà bé; però quan jo ho sóc no ho sé mai si tot anirà bé. I si alguna vegada acaba malament, com avui, tota la gent està trista i tothom pensa: quina pena! Els dies que jo estic molt desesperada, com que ningú no ho sap, és pitjor. I si ho sabessin, tothom riuria. Quan ha vingut el tros més trist ell m'ha posat el braç sota l'espatlla i ja no hem estat tan enrabiats. Jo li he dit: "No vagis a l'Havre aquesta setmana." I una senyora de darrera ha fet: "Pst."

Ara he llegit tot això que acabo d'escriure i veig que no és ben bé el que volia dir. Sempre em passa igual: explico coses que de moment em sembla que tenen importància i després m'adono que no en tenen gens. Per exemple, tot allò del fil blau que ahir a la nit no podia trobar. Després, qualsevol que llegís aquest diari diria que penso que en Ramon no m'estima i jo crec que sí que m'estima encara que sembli que només pensa en comprar i vendre porqueries. El que voldria saber explicar és que, encara que gairebé sempre estigui trista, en el fons estic contenta. Si algú llegís això es faria un tip de riure. Jo ja ho sé que sóc una tanoca, i el pare sempre diu que ell és un beneit, i això al capdavall és el que em fa estar més trista perquè penso que serem un parell de desgraciats. Però, mira...
cromets 1:49 p. m.
 
Dimecres, 11 de febrer


Les agulles del record

remember Rescatar uns records que li serveixen d'escenari, dormir 16 hores i llegir i rellegir una única història, són les úniques activitats amb què fa passar el temps el protagonista de l'estrany d'Albert Camus quan és a la presó. Al començament se't fa estrany llegir el que diu, però en acabar el conte tot et queda clar.



"... Al cap de poques setmanes ja podia passar-me hores i hores ocupat solament a fer el recompte del contingut de la meva habitació. Així, com més hi pensava, més coses desconegudes o oblidades extreia de la meva memòria. Vaig comprendre aleshores que un home que només hagués viscut un sol dia podria viure fàcilment cent anys tancat en una presó: tindria prou records per a no avorrir-se. En un cert sentit, això era un avantatge.

També hi havia la son. Al principi dormia malament a les nits, i no gens de dia. De mica en mica he passat millor les nits i he pogut dormir també de dia. Puc dir que, en els últims mesos, dormia de setze a dibuit hores diàries. Me'n quedaven sis, doncs, per a consumir entre els àpats, les necessitats naturals, els meus records i la història del txecoslovac


Entre la màrfega i les post del llit havia trobat, en efecte, un vell tros de periòdic, gairebé enganxat a la tela, esgrogueït i transparent. Relatava un fet divers, i, bé que en manqués el començament, es deduïa que havia passat a Txecoslovàquia. Un home havia abandonat el seu poble per anar a fer fortuna. Al cap de vint-i-cinc anys, ja ric, hi havia tornat amb una dona i un fill. La seva mare i la seva germana tenien un hotel a la vila natal. Per sorprendre-les, ell havia deixat la dona i els fills en un altre establiment, i s'havia presentat a casa de la seva mare, que no el va reconèixer. Per plasenteria, se li va acudir de prendre-hi una habitació. Havia fet veure els diners que hi duia. Durant la nit, per robar-lo, la mare i la germana l'assassinaren a martellades, i van llençar el seu cos al llit. L'endemà vingué la dona i, sense saber-ho, revelà la identitat del viatger. La mare es va penjar. La germana es tirà al pou. Dec haver llegit aquesta història milers de vegades. D'una banda resultava inversemblant; de l'altra, era natural. De tota manera, crec que el viatger s'ho havia merescut, i que no s'ha de fer mai comèdia.

Així, entre les hores de dormir, els records, la lectura del tros de diari i l'alternança de la llum i de l'ombra, el temps ha passat. Havia llegit que, a la presó, un acaba per perdre la noció del temps. però això no tenia massa sentit per a mi. Jo no havia comprès fins a quin punt els dies podien ser alhora llargs i curts. Llargs de viure, sens dubte, però tan distesos que acabaven per desbordar-se els uns als altres. Hi perdien el nom. Les paraules "ahir" o "demà" eren les que conservaven algun sentit per a mi".

Fragment de L'estrany. Albert camus. Traductor: Joan Fuster Ed. Proa (pags 97-98)
cromets 7:16 a. m.
 
Divendres, 14 de novembre


Això no és cap conte

ceci n'est pas une pipe "Això no és cap conte" és el que recorda de tant el tant el narrador al qui l'està escoltant. Aquesta és la manera que tria Diderot en el seu llibre Ceci n'est pas un conte per explicar-nos un conte. Si teniu curiositat i una mica de paciència, el podreu llegir sencer en aquest recull: Coses de dones i homes.


Fragment

Quan algú explica un conte, ho fa a algú que l'escolta; i, per poc que duri la contalla, és rar que el contador no sigui interromput unes quantes vegades pel seu oïdor. Vet aquí per què he introduït aquest relat que ara llegireu, i que no és cap conte, o que és un mal conte, si en dubteu, un personatge que faci si fa no fa el paper del lector, i començo.

- ¿i vós en concloeu?
- Que un tema tan interessant hauria de posar totes les clepses en dansa, ocupar durant un mes tots els cercles de la ciutat, ser-hi mastegat i remastegat fins a insipidesa, donar per a mil disputes, per a mil fullets almenys i per a uns quants enfilalls de versos en pro i en contra; i que, a despit de tota agudesa, de totes les coneixences, de tot l'esprit de l'autor, si la seva obra no ha excitat cap fermentació violenta, vol dir que és mediocre, i molt mediocre.

- Però em sembla que li devem tanmateix una vetllada prou agradable, i que aquesta lectura ha aportat...
- ¿Què? Una lletania d'historietes suades que s'anaven amollant els uns als altres, i que no deien sinó una cosa coneguda de tota l'eternitat, i és que l'home i la dona són unes bèsties molt danyoses?
- Tanmateix l'epidèmia us ha guanyat, i heu pagat el vostre escot com qualsevol altre.
- És que, de bon grat o de mal grat que vingui, qui més qui menys s'ajusta al to donat; que, en la vida de societat, hom entra en un saló component a la porta la seva fesomia conforme a les que hi veu; que hom fa el plaga quan està trist, i el trist quan estaria temptat de plaguejar; que ningú vol ser estrany a ningú altre; que el literat poliquiteja; que el polític metafisqueja; que el metafísic moralitza; el moralista parla de finances; el financer, de literatura o de geometria; que, abans d'escoltar o callar, cadascun dels reunits xerra del que ignora, i tots es fastiguegen per nècia vanitat o per cortesia.

- Esteu de malhumor.
- Estic com d'ordinari.
- I jo crec que es millor que reservi la meva historieta per a un moment més favorable.
- És a dir que esperareu que jo no hi sigui.
- No és això.
- O que temeu que jo no tingui menys indulgència amb vós en privat que no en tindria amb un indiferent en societat.
- No és això.
- Tingueu doncs l'amabilitat de dir-me què és.
- És que la meva historieta no prova pas més que les que us han exasperat.
- Tant se val, engegueu d'una vegada!
- No, no, ja en teniu prou.
- Sabeu que, de totes les maneres que té la gent de fer-me enrabiar, la vostra m'és la més antipàtica?
- ¿I quina és la meva?
- La d'haver de ser pregat per allò que us moriu de ganes de fer. Doncs bé, amic meu, us prego, us suplico que us digneu satisfer-vos.
- satisfer-me!
- Comenceu, per Déu, comenceu.
- Procuraré de ser breu.
- Això no farà cap mal.-

En aquest punt, un xic per malícia, vaig tossir, vaig escopir, vaig agafar el mocador, vaig mocar-me, vaig obrir la tabaquera, vaig prendre una polsada de rapé, i vaig sentir com l'home, entre dents, remugava: "Si la història és curta, els preliminars són llargs." Em van venir ganes de cridar un domèstic sota pretext d'algun encàrrec; però no, vaig contenir-me i vaig dir:


Això no és cap conte

- S'ha d'admetre que hi ha homes ben bons i dones ben dolentes.
- es el que es veu cada dia, i a vegades sense sortir de casa. ¿I què més?
- ¿Què més? Vaig conèixer una alsaciana que era una bellesa capaç de fer córrer darrera seu els vells i aturar en sec els joves.
- Jo també la vaig conèixer; es deia Madame Reymer...

Fragment de Coses de dones i homes) de Diderot


Enllaços :
Diderot et l'encyplopédie
per llegir les seves obres en francès
ceci n'est pas un conte
cromets 2:32 p. m.
 
Diumenge, 15 de desembre

Contes de Nadal : ¿Existeix de veritat Santa Claus?
i Auggie Wren's Christmas Story de Paul Auster

smoke (Albert Montagut) Fa molt, molt de temps, i per ser exactes, el 21 de setembre de 1897, The Sun, un diari de Nova York, l'arrel del renascut The New York Sun, publicava la resposta del diari a una carta enviada al director per una nena de 8 anys que responia al nom de Virgina O'Hanlon. La nena, que vivia al 115 Oest del carrer 95, a l'elegant Upper West Side de Manhattan, feia una pregunta tan elemental a The Sun com: "¿Santa Claus existeix?"

La carta de Virginia no era gaire llarga, com correspon a una nena de vuit anys, però no per això deixava de ser comprometedora per al director del diari. Virginia va escriure: "Estimat director: Tinc 8 anys. Alguns dels meus amiguets diuen que Santa Claus no existeix. El meu papa m'ha dit que: 'Si ho veus a The Sun és que existeix'. Sisplau, digui'm la veritat: ¿Santa Claus existeix?".
Francis Pharcellus Church va ser l'editorialista a qui li va tocar respondre la pregunta a la nena. Durant més d'un segle, el seu text ha estat una de les bases més sòlides per mantenir viva la il.lusió de Santa Claus als Estats Units i la perfecta inspiració per a milions de pares compromesos per les preguntes dels seus fills.

"Virginia, els teus amiguets s'equivoquen. L'escepticisme d'una època escèptica els ha afectat. Només creuen el que veuen. Pensen que tot el que no sigui comprensible per les seves petites ments no pot ser. Totes les ments, Virginia, tant si són adultes com si són infantils, són petites. En aquest gran univers nostre, l'home, el seu intel.lecte, només és un insecte, una formiga, si es compara amb el món il.limitat que té al davant, si es mesura per una intel.ligència capaç de captar tota la veritat i el coneixement."
"Sí Virginia, Santa Claus existeix. És tan cert com que existeixen l'amor, la generositat i la lleialtat; i ja saps que abunden i que proporcionen a la teva vida la bellesa i l'alegria més grans. ¡Ai! ¡Que trist que seria el món si no existís Santa Claus! Seria tan depriment com si no hi hagués Virginias. Perquè aleshores no coneixeríem la fe dels nens, ni la poesia, ni la fantasia que fa tolerable aquesta existència. No podríem disfrutar, excepte del que poguéssim sentir i veure. S'apagaria la llum eterna amb què la infància il.lumina el món."
"¡No creure en Santa Claus! ¡També podries no creure en les fades! Podries fer que el teu pare contractés homes que, la Nit de Nadal, vigilessin totes les xemeneies per atrapar Santa Claus; però encara que no el veiessin baixant per una xemeneia, ¿què provaria? Ningú veu Santa Claus, però això no vol dir que Santa Claus no existeixi. Les coses més reals del món són aquelles que ni els nens ni els adults no podem veure. ¿Has vist mai una fada ballant en un prat? I tant que que no, però això no prova la seva inexistència. Ningú pot concebre o imaginar totes les meravelles del món que es mantenen ocultes o són invisibles."
"Trenca el sonall i mira el que produeix el so al seu interior, però hi ha un vel que cobreix el món ocult que ni el més fort dels homes, ni tan sols la unió de la força de tots els homes més forts que hagin existit, podria trencar. Només la fe, la fantasia, la poesia, l'amor i l'encantament poden córrer aquesta cortina i veure i imaginar la bellesa i la glòria divines que hi ha a l'altra banda. ¿És real, tot això? Mira, Virginia, en tot aquest món no hi ha res més real i perdurable. ¡Santa Claus no existeix! ¡Déu meu! És viu i viurà per sempre. D'aquí a mil anys, Virginia, encara més, d'aquí a 10 vegades 10.000 anys, seguirà portant la felicitat als cors dels nens."
( El Periodico/ el diumenge/ 15-12-2002)

Altres contes de Nadal: Auggie Wren's Christmas Story de Paul Auster
Monòleg del protagonista
smoke
cromets 6:19 a. m.
 
Dimarts, 3 de desembre

Va de contes

 Aquesta setmana el programa la ventana de Millás proposa que la gent li enviï contes amb el tema de "el dia que robé..." El de la setmana passada anava de " problemes de consciència" (els podeu llegir a la pàgina web enllaçada). En llegir el tema proposat, i com demanen les dades reals per publicar-los ( els relats guanyadors els publiquen al Babelia un cop al mes), pensava que poca gent seria capaç d'explicar un tema tan delicat, que els frenaria allò de dir "ai, que si ho poso, els que em coneguin què pensaran". Sempre hi ha temes que ens fan més pudor. Però no, es veu que la gent ho ha aprofitat com una mena de confessió. N'hi ha de tot. Alguns estan força bé.

Per no ser menys, farem un cromet sobre aquest tema, amb robatoris menys materials.

Darrerament estic robant hores a la son/Perdoni que li robi un minut del seu temps/Saps? La seva millor amiga li ha robat el novio/Petons robats/Aquests preus són un robo/No li robaré més temps/No em robis més el temps/Mira, m'has robat la paraula/L'empresa li ha robat els anys/Aquella casa semblava un mas robat/La seva filla li té el cor robat...
cromets 4:14 p. m.
 
Dimarts 11 de Juny

Cromets de contes agafats a Babèlia LA VENTANA DE MILLÁS / 8-6-02

J.José.Millás

Según un pensamiento japonés, es el rostro triste el que pica la abeja. Pero, según Aristóteles, todos los hombres que se han distinguido en la filosofía, el arte o la ciencia han sido tristes. El talento tiene un precio, en fin, que unas veces se cobran las abejas y otras los subsecretarios, cuya mordedura es peor, más venenosa. Quisimos averiguar cuántos oyentes habían pagado este precio y les solicitamos relatos sobre la tristeza, a la que se entregaron, por cierto, de manera ejemplar. Pocas veces habíamos recibido tantos cuentos, casi todos sinceros. Nos llegó también una carta curiosa, o rara, o inquietante, en la que una mujer decía: 'En mi barrio, cuando yo era adolescente, había un chico muy triste del que las chicas nos reíamos cuando pasaba por delante de nosotras. Yo me reía sin ganas, la verdad, porque sabía íntimamente que aquel chico era una versión de mí misma que Dios había puesto en el mundo por alguna razón inexplicable. Luego conocí otras versiones de mí (la loca, la lista, el aventurero, el tímido, la indiferente), pero ninguna me caló tan hondo como la que representaba aquel muchacho triste. Por circunstancias de la vida, me casé con él, quizá para reparar aquellas burlas, y aunque nunca le he revelado que él en realidad soy yo, a veces, por el modo en que me mira, creo que lo sabe. No hemos tenido hijos'.

La tristeza


ROSARIO BARROS PEÑA


El profe me ha dado una nota para mi madre. La he leído. Dice que necesita hablar con ella porque yo estoy mal. Se la he puesto en la mesilla, debajo del tazón lleno de leche que le dejé por la mañana. He metido en el microondas la tortilla congelada que compré en el supermercado y me he comido la mitad. La otra mitad la puse en un plato en la mesilla, al lado del tazón de leche. Mi madre sigue igual, con los ojos rojos que miran sin ver y el pelo, que ya no brilla, desparramado sobre la almohada. Huele a sudor la habitación, pero cuando abrí la persiana ella me gritó. Dice que si no se ve el sol es como si no corriesen los días, pero eso no es cierto. Yo sé que los días corren porque la lavadora está llena de ropa sucia y en el lavavajillas no cabe nada más, pero sobre todo lo sé por la tristeza que está encima de los muebles. La tristeza es un polvo blanco que lo llena todo. Al principio es divertida. Se puede escribir sobre ella, 'tonto el que lo lea', pero, al día siguiente, las palabras no se ven porque hay más tristeza sobre ellas. El profesor dice que estoy mal porque en clase me distraigo y es que no puedo dejar de pensar que un día ese polvo blanco cubrirá del todo a mi madre y lo hará conmigo. Y cuando mi padre vuelva, la tristeza habrá borrado el te quiero que le escribo cada noche sobre la mesa del comedor.


Niño pequeño


SONIA BLANCO


Siento una pena honda por mi hijo, por su sufrimiento siendo aún tan pequeño, también por el mío. Creo que tengo un niño demasiado raro. No me parece extraño que tenga temores, todos los niños los tienen, pero los suyos son muy particulares. Siente un miedo atroz cuando oye correr el agua de la cisterna, especialmente si él está cerca; teme aproximarse mucho y que el torrente de agua le succione y le arrastre váter abajo llevándole al sitio horrible al que él imagina que va todo lo que cae en el retrete. También recela del lavabo: cuando entra en el cuarto de baño, se arrima a la pared, pega la espalda a los azulejos y avanza sin darle la espalda hasta que se cree a salvo, entonces se relaja. Me costó mucho sonsacarle el motivo de su conducta, pero por fin una noche, antes de dormirse, me lo contó, le tiene miedo al borde del lavabo porque está seguro de que cuando crezca y llegué a su altura se morirá. A mí me pone muy triste que sea víctima de esa angustia con apenas tres años, pero confieso que en el fondo, lo que más me acongoja es que temo que tenga razón y sea la altura del lavabo la que haya de marcar el límite de su destino.



Qué sensiblero!

MARTA PRIETO GARCÍA


Fui un niño triste. Una vez me perdí. Le pregunté al policía si creía que íbamos a encontrar a mis padres y me contestó: 'No lo sé, chaval, hay muchos sitios donde se pueden esconder'.


Sin título

INGRID GARCÍA-WISTÄDT

Queridos Reyes Magos: quiero que me llevéis con vosotros.
cromets 3:38 p. m.
 
Cromets de contes agafats a Babèlia ( 5-5-2002) LA VENTANA DE MILLÁS. Contes selecionats

color/shoes




LA VENTANA DE MILLÁS

La culpa me mata


Un viernes, justo antes de entrar en el estudio, atendí la llamada de un oyente sin identificar. Me dijo en tono acusador que todo lo que se me pasaba a mí por la cabeza le ocurría a él en la realidad.

-Hace poco -añadió-, me agaché en la calle para atarme un zapato y oí el sonido de un móvil. No había nadie cerca, era de noche, así que busqué el aparato, que estaba dentro de una papelera cercana. Lo descolgué y una voz me dijo: 'En la misma papelera donde has encontrado el móvil está el dinero, dentro de una bolsa de plástico, hijo de puta. Espero que cumplas tu palabra y no le hagas daño'. Antes de que me diera tiempo a responder, colgó. Miré dentro de la papelera, cogí la bolsa y salí corriendo. Al llegar a casa, comprobé que había más dinero del que yo gano en cuatro años. No dormí. Al amanecer, pulsé la rellamada, para aclarar el malentendido, pero el número no había quedado registrado. Esperé, por si telefoneaban de nuevo, pero la batería se gastó a los dos días sin que el aparato volviera a sonar. Ahora lo tengo en un cajón, junto al dinero, y no sé qué hacer con una cosa ni con otra. Tampoco me atreví a leer los periódicos de los días posteriores a encontrar el móvil. La culpa me mata.

No me creí la historia, desde luego, pero entré en el estudio con sensación de malestar. Cuando me quise dar cuenta, estaba hablando de la culpa, que no formaba parte del guión de ese día. Confesé que cuando leo en el periódico que ha habido un atraco, compruebo la hora, para ver si tengo coartada. No me atreví a hablar a los oyentes de la llamada que había atendido antes de que comenzara el espacio, pero les pedí que escribieran relatos sobre la culpa y me sorprendió comprobar que en la actualidad hay muy pocos culpables. La mayoría hablaba de la culpa como de un asunto de marcianos. Quizá, me dije, convendría recuperarla.

Nos gustó, no obstante, el cuento de Irene Antón, Una historia real, porque nos identificamos con ese pequeño remordimiento de leer en inglés cuando se ha ido a Francia a aprender francés. Perra chica, el relato de Norje Lala, cuenta en cinco líneas una vida marcada por la contrición y constituye un ejemplo de economía narrativa que apreciamos mucho en La ventana. También el de David Hidalgo, Antonio tiene la culpa, es muy económico, y muy cínico: muestra lo fácil que es desplazar la culpa cuando uno no está dispuesto a hacerse cargo de ella. El de César Jiménez, Seat blanco, habla de esos pecados involuntarios capaces de torturar la mente de un niño durante tres meses. Y el de Gloria Dionis, Despedida, resulta conmovedor porque quita a la muerte su dimensión trágica para reducirla a lo que es: un suceso doméstico.
JUAN JOSÉ MILLÁS

PD. Correo ordinario. Cadena SER (a la atención de Juan José Millás). Gran Vía, 32. 28013 Madrid. Internet. www.cadenaser.com. Una vez dentro de la página web hay que pinchar La ventana y, en La ventana, La ventana de Millás.

color/shoes



Seat blanco


Como cada verano, viajamos toda la familia en el coche para ver a los abuelos. Salíamos a las 5 de la mañana y desayunábamos a mitad de camino. Yo me había enfadado con mi padre y no quise entrar a desayunar, así que me quedé en el parking del bar de carretera tirando piedras a un campo cercano. Mi fuerte nunca fue el lanzamiento de piedras, así que acabé rompiendo la luna trasera de un Seat blanco aparcado en el parking. La sangre se me heló. Miré a todas partes buscando a la persona que me echaría la bronca, pero a los pocos segundos salieron mis padres con mis hermanos y se montaron en el coche como si nada. Yo subí rápidamente y estuve callado todo el camino. El resto de los 1.700 kilómetros que hicimos aquel verano los pasé escondiéndome cada vez que veía un Seat blanco.
CÉSAR JIMÉNEZ


DespedidA


Me llamo Alicia, tengo 32 años, un marido, una casita, un perro, un pájaro, un gatito con crías, tres hijos y la muerte encima. Y me siento culpable de irme sin que mis niños lo sepan, de no estar cuando los deje su primer amor, de que no sean mis manos las que los acompañen por la vida. Culpable de su pena cuando descubran que no volveré, de su absoluto desamparo durante los primeros meses, del dolor de mis padres y de su tristeza. Y a veces pienso que toda esa culpa no me está dejando tener pena por mí misma y se lo agradezco, pues me va a permitir despedirme mejor de todos ellos.
GLORIA DIONIS



cromets 9:47 a. m.