Dimecres, 22 de febrer
De papers, castells, confits i anissos
Confitar
- Conservar productes alimentaris, bàsicament fruita, per substitució del suc natural per una solució concentrada de sucre.
- Guardar o retenir avariciosament. Aquí tens els teus diners: ja te'ls pots ben confitar. (DLLC)
Mentre ens confiten l'Estatut, alguns s'empassen els contes i somien en finals feliços. Esperen sota el balcó i s'acontenten a arreplegar uns quants anissos.
"El Govern aprovarà la cessió del castell de Montjuïc a Barcelona divendres"
cromets 1:30 PMDe papers, castells, confits i anissos
Confitar- Conservar productes alimentaris, bàsicament fruita, per substitució del suc natural per una solució concentrada de sucre.
- Guardar o retenir avariciosament. Aquí tens els teus diners: ja te'ls pots ben confitar. (DLLC)
Mentre ens confiten l'Estatut, alguns s'empassen els contes i somien en finals feliços. Esperen sota el balcó i s'acontenten a arreplegar uns quants anissos.
"El Govern aprovarà la cessió del castell de Montjuïc a Barcelona divendres"
Diumenge, 22 de gener
La paràbola de Jonàs
Joan Barril
Feia setmanes que negociaven. En aquell estrany país, ple d'odis antics, d'avis sense venjança i de predicadors radiofònics sense vergonya, les negociacions s'havien convertit en una pràctica crònica. Govern i oposició i uns quants suposats aliats, no se sap si de la raó, de la passió o de la confusió, estaven tancats amb una sola joguina en sales de sostres alts i decoracions més pensades per a l'amor que per al desacord. Deien que negociaven, però en realitat es rabejaven en les seves pròpies paraules i es deixaven ser en el menyspreu i en la ignorància del món real. Potser per aquest motiu feia tantes setmanes que s'estaven reunint per separat o junts, intercanviant-se papers i alcoves, cantant en clau de fa el que s'havia escrit en clau de sol, omplint tots els cendrers oficials amb la cendra i el fum que havien prohibit a alguns ciutadans. I, naturalment, tot plegat amb les finestres tancades. Per si de cas el poble d'aquell estrany país els veia les intimitats o, encara pitjor, per si de cas ells, els negociadors, s'adonaven per fi que els seus ciutadans passaven del vodevil i els giraven l'esquena.En aquestes negociacions estaven els que manaven i els que aspiraven a manar més quan de cop i volta va sonar el telèfon a totes les sales dels sostres alts i els resultats baixos. "¡Senyories, presidents, portaveus: obrin les finestres i mirin cap al riu. No perdin temps!" I allà hi havia, naturalment, la balena.
Hi ha moments en què els animals s'avancen a la història i es converteixen en signes del futur. Premonicions malastrugues o auspicis de felicitat es troben sota les ales dels cignes o a les entranyes dels peixos, en l'udol dels llops o en l'insòlit silenci de les granotes o els grills, en el salt de la vicunya o en el vol rasant de les orenetes. Una balena, l'animal més gran de la Terra, s'havia posat a respirar sorollosament davant de les finestres de tanta reunió inútil i els negociadors, amb els colls blancs descordats i el cansament que implica vèncer el contrari per cansament, miraven l'espectacle d'aquella bèstia inofensiva que potser els estava recordant que per gran que sigui l'oceà sempre hi ha llocs en els quals deixar-se ser en l'amistat.
Així ho va fer la balena. Els negociadors van seure a la terrassa de les seves habitacions tots junts. Ja no pensaven a vèncer sinó a relaxar-se. ¿Havien de ser més animals que aquella plàcida balena que estava inventant nous camins? ¿Que potser la vida a terra ferma no ve d'antics rèptils aquàtics que van colonitzar la superfície sòlida de les platges i les valls? Un dels negociadors, potser el més irritable i el menys dúctil de tots ells, va prendre la paraula i va dir: "Recordo de quan era petit un llibre il.lustrat que parlava d'una balena en un riu. La balena havia arribat a l'últim llac d'un riu tranquil. Una esllavissada de roques li havia barrat el pas per tornar al mar. A la ribera, un home gran que es deia Jonàs Segon vivia en una cabanya de la caça, de la pesca i de la fusta. Amb el temps es va fer amic de la balena. Seia a l'embarcador i la balena, amb la seva veu gutural, li explicava les meravelles dels oceans.
De mica en mica la balena es va anar adaptant a la petitesa del llac i també va reduir de mida i es va fer al seu torn petita i va aprendre les paraules del vell del llac, i el vell del llac va fabricar una mena de trompeta de la qual sortien sons aquàtics amb els quals cridava a sopar la seva amiga balena. Va arribar un moment en què la balena enorme dels primers mesos havia quedat reduïda a un parell de pams. Va ser aleshores quan el vell del llac la va convidar a pujar a la superfície i la va instal.lar en una peixera per viure amb ella i conversar-hi".
Arribats a aquest punt, els portaveus, les senyories i els presidents ja no estaven pendents de les seves negociacions. "¿I què va passar després?", es preguntaven.
"Doncs el que va passar va ser que, una nit, la balena disminuïda li va demanar al vell que la tornés al mar perquè tard o d'hora hauria de tornar a créixer. I el vell la va carregar a l'esquena. Va pujar al primer tren que anava a la costa i allà, en una platja deserta, es va acomiadar de la seva amiga balena. La bèstia va arribar a l'aigua i va començar a créixer lentament. I Jonàs Segon va entendre que de vegades s'ha de reduir per posar-nos a l'altura de l'altre. I que de vegades s'ha de cedir per deixar que les coses segueixin el seu curs natural de creixement".
Van tornar a seure a negociar i en un parell d'hores van arribar, finalment, a un acord. Quan després de la firma van tornar a sortir, a mirar al riu, la balena ja no hi era.
El Periódico/22-1-2006
Divendres, 11 de novembre
Una de bèsties
Trec el morro després d'unes setmanes de descans forçat. He estat lesionat en acte de servei: mentre jugava a dominar un gosset que apareix de tant en tant per la plaça. I el que va començar sent un joc va acabar en drama. L'amo del gosset, que era un d'aquells que no sap com les gastem els gossos, es va ficar pel mig i jo li vaig mossegar la mà. Però les lesions no vénen d'aquí, no. Me les va fer un col·lega, un Snauser gegant, que es va afegir a la batussa i em va deixar el llom fet un mapa.
Ara ja torno a córrer: les ferides han cicatritzat ( llueixo un tatoo natural i original) Però estic trist i deprimit: no he pogut llepar-me les ferides , i continuo sense entendre les raons del col·lega. La mas diu que amb 8 anys ja hauria de saber de què va la vida i que de desil·lusions també és viu. I m'ha explicat aquest conte del Llibre de les bèsties perquè m'espavili.
El llibre de les bèsties
Ramon Llull
Quan Renard hagué dit el seu exemple, la Serpent, que era un dels consellers del rei, en digué aquest altre:
-En un estany vivia un agró que estava acostumat a pescar sempre. L'agró envellí i per la vellesa se li escapava la pesca moltes vegades. Pensà la manera d'ajudar-se amb enginy i amb astúcia, però ell mateix fou la causa de la seva mort.
El Lleó li demanà que expliqués com va ser això. -Senyor rei -digué la Serpent-, l'agró estigué un dia sencer sense pescar, i s'estava a la riba de l'estany, tot trist. Un cranc se sorprengué que l'agró no pesqués com solia, i li demanà per què estava així pensarós. L'agró plorà i digué que li feien llàstima els peixos d'aquell estany, amb els quals havia conviscut tant de temps, i que planyia la seva mort i el seu mal, ja que dos pescadors que pescaven en un altre estany es proposaven de venir a pescar allí. «Aquells pescadors són savis mestres en la pesca i cap peix no se'ls pot escapar, i agafaran tots els peixos de l'estany.» El cranc, en sentir això, tingué molta por i ho digué als peixos que vivien a l'estany. Tots els peixos es reuniren i anaren a trobar l'agró, al qual pregaren que els donés consell. «No hi ha altre consell», digué, «sinó un: és a dir, que jo us porti tots, d'un en un, a un estany que està una llegua a prop d'aquí. Allí hi ha moltes canyes i molt de fang, i els pescadors no us hi podran fer mal.» Tots ho tingueren per bo, i cada dia l'agró prenia tants peixos com volia, i feia veure que els portava a l'altre estany; però es posava sobre un puig i es menjava els peixos que portava i després tornava a buscar-ne més. Així ho va fer durant molt de temps i vivia sense molestar-se a pescar. S'esdevingué un dia que el cranc li demanà que el portés a l'estany. L'agró estengué el seu coll i el cranc s'hi agafà amb les seves dues mans. Mentre volava així amb el cranc al coll, el cranc s'estranyava de no veure l'estany on es pensava que l'agró el portava. Quan l'agró fou a prop d'on solia menjar, el cranc veié les espines dels peixos que s'havia menjat i s'adonà de l'engany que l'agró feia. El cranc es digué: «Mentre tens temps, cal que et defensis d'aquest traïdor que se't vol menjar.» Aleshores el cranc estrenyé tan fort el coll a l'agró que li trencà, i caigué a terra mort. El cranc se'n tornà amb els seus companys i els explicà la traïció que l'agró els feia; per la qual, l'agró fou la causa de la seva mort.
cromets 7:35 AMUna de bèsties
Trec el morro després d'unes setmanes de descans forçat. He estat lesionat en acte de servei: mentre jugava a dominar un gosset que apareix de tant en tant per la plaça. I el que va començar sent un joc va acabar en drama. L'amo del gosset, que era un d'aquells que no sap com les gastem els gossos, es va ficar pel mig i jo li vaig mossegar la mà. Però les lesions no vénen d'aquí, no. Me les va fer un col·lega, un Snauser gegant, que es va afegir a la batussa i em va deixar el llom fet un mapa.
Ara ja torno a córrer: les ferides han cicatritzat ( llueixo un tatoo natural i original) Però estic trist i deprimit: no he pogut llepar-me les ferides , i continuo sense entendre les raons del col·lega. La mas diu que amb 8 anys ja hauria de saber de què va la vida i que de desil·lusions també és viu. I m'ha explicat aquest conte del Llibre de les bèsties perquè m'espavili.
El llibre de les bèsties
Ramon Llull
Quan Renard hagué dit el seu exemple, la Serpent, que era un dels consellers del rei, en digué aquest altre: -En un estany vivia un agró que estava acostumat a pescar sempre. L'agró envellí i per la vellesa se li escapava la pesca moltes vegades. Pensà la manera d'ajudar-se amb enginy i amb astúcia, però ell mateix fou la causa de la seva mort.
El Lleó li demanà que expliqués com va ser això. -Senyor rei -digué la Serpent-, l'agró estigué un dia sencer sense pescar, i s'estava a la riba de l'estany, tot trist. Un cranc se sorprengué que l'agró no pesqués com solia, i li demanà per què estava així pensarós. L'agró plorà i digué que li feien llàstima els peixos d'aquell estany, amb els quals havia conviscut tant de temps, i que planyia la seva mort i el seu mal, ja que dos pescadors que pescaven en un altre estany es proposaven de venir a pescar allí. «Aquells pescadors són savis mestres en la pesca i cap peix no se'ls pot escapar, i agafaran tots els peixos de l'estany.» El cranc, en sentir això, tingué molta por i ho digué als peixos que vivien a l'estany. Tots els peixos es reuniren i anaren a trobar l'agró, al qual pregaren que els donés consell. «No hi ha altre consell», digué, «sinó un: és a dir, que jo us porti tots, d'un en un, a un estany que està una llegua a prop d'aquí. Allí hi ha moltes canyes i molt de fang, i els pescadors no us hi podran fer mal.» Tots ho tingueren per bo, i cada dia l'agró prenia tants peixos com volia, i feia veure que els portava a l'altre estany; però es posava sobre un puig i es menjava els peixos que portava i després tornava a buscar-ne més. Així ho va fer durant molt de temps i vivia sense molestar-se a pescar. S'esdevingué un dia que el cranc li demanà que el portés a l'estany. L'agró estengué el seu coll i el cranc s'hi agafà amb les seves dues mans. Mentre volava així amb el cranc al coll, el cranc s'estranyava de no veure l'estany on es pensava que l'agró el portava. Quan l'agró fou a prop d'on solia menjar, el cranc veié les espines dels peixos que s'havia menjat i s'adonà de l'engany que l'agró feia. El cranc es digué: «Mentre tens temps, cal que et defensis d'aquest traïdor que se't vol menjar.» Aleshores el cranc estrenyé tan fort el coll a l'agró que li trencà, i caigué a terra mort. El cranc se'n tornà amb els seus companys i els explicà la traïció que l'agró els feia; per la qual, l'agró fou la causa de la seva mort.
Dimecres, 29 de desembre
Innocents
La Carme sentia el telèfon de lluny, però no el va despenjar. L'agafava remenant el sofregit de ceba i pensava que, si era important, ja trucarien més tard.
Ho van fer a mig dinar. Era per al seu home, d'algú de la feina. S'hi va posar i, quan va tornar, es va acabar el bistec en silenci. Només va obrir la boca a les postres. Volia saber si havien rebut un lot de regal de l'empresa Sunik. "N'hem rebut tants, Ricard, que ja no me'n recordo... Vols que et porti les felicitacions de nadal?", va preguntar la Carme. "Sí, siusplau. És important", va contestar en Ricard, fingint una calma que només va ser real quan va distingir el logo de Sunik en una de les targetes.
El que va seguir després s'estima més oblidar-ho. La tímida pregunta "on has guardat aquest lot" va anar seguida d'una resposta que el va deixar glaçat. "Ricard, xato, ja no el tenim a casa. Era un d'aquells lots que sempre dius que només porten dues ampolles de cava de tercera i torrons de supermercat. El vaig regalar tal qual a la Flor. Li va fer tanta il.lusió que ahir encara va trucar per donar-nos les gràcies i per explicar-me, de pas, que tenia el pare malalt i no vindria fins passats Reis".
Només es recorda dient: "Com vols que torni la Flor amb els Reis que li has avançat?. I ara, Carme, m'has de fer un favor. El proper Nadal, quan portin un lot, obre'l i mira'l bé, perquè entre els torrons pot haver un número de loteria premiat."
cromets 6:08 PMInnocents
La Carme sentia el telèfon de lluny, però no el va despenjar. L'agafava remenant el sofregit de ceba i pensava que, si era important, ja trucarien més tard.Ho van fer a mig dinar. Era per al seu home, d'algú de la feina. S'hi va posar i, quan va tornar, es va acabar el bistec en silenci. Només va obrir la boca a les postres. Volia saber si havien rebut un lot de regal de l'empresa Sunik. "N'hem rebut tants, Ricard, que ja no me'n recordo... Vols que et porti les felicitacions de nadal?", va preguntar la Carme. "Sí, siusplau. És important", va contestar en Ricard, fingint una calma que només va ser real quan va distingir el logo de Sunik en una de les targetes.
El que va seguir després s'estima més oblidar-ho. La tímida pregunta "on has guardat aquest lot" va anar seguida d'una resposta que el va deixar glaçat. "Ricard, xato, ja no el tenim a casa. Era un d'aquells lots que sempre dius que només porten dues ampolles de cava de tercera i torrons de supermercat. El vaig regalar tal qual a la Flor. Li va fer tanta il.lusió que ahir encara va trucar per donar-nos les gràcies i per explicar-me, de pas, que tenia el pare malalt i no vindria fins passats Reis".
Només es recorda dient: "Com vols que torni la Flor amb els Reis que li has avançat?. I ara, Carme, m'has de fer un favor. El proper Nadal, quan portin un lot, obre'l i mira'l bé, perquè entre els torrons pot haver un número de loteria premiat."
Diumenge, 12 de desembre
Taronges
Una llum vermella i calenta li va fer obrir els ulls. Es feia fosc i el sol s'amagava darrera els núvols, tenyint de taronja el llençol del cel i encenent l'asfalt. El cotxe menjava quilòmetres i deixava enrera taques marronoses d'arbres i camps.
Va alçar els braços fins ajuntar les mans i, amb els dits ben agafats, les va tensar. Estava mandrosa i havia perdut la noció del temps. Per espavilar-se, es va apropar al mirall. Es va passar la mà pels cabells i es va llepar els llavis per donar-los color. Després, escarxofada de nou al seient, va encendre un cigarret. Ell li'n va demanar un altre. S'empassaven el fum i el treien poc a poc, al ritme del Mrs. Potter's Lullaby que sortia dels bafles.
Faltaven 60 km per arribar a la benzinera i tenia la gola seca. Va pensar en les taronges que portaven al seient del darrere i es va tombar per agafar-ne una a l'atzar. Després d'olorar-la, se la va posar a la falda per prémer-la amb les cames i clavar-hi fort l'ungla. No es va aturar fins que va arribar a la carn, fins que els primers esquitxos li van sucar els dits i tot el cotxe es va omplir de taronja.
cromets 4:51 PMTaronges
Una llum vermella i calenta li va fer obrir els ulls. Es feia fosc i el sol s'amagava darrera els núvols, tenyint de taronja el llençol del cel i encenent l'asfalt. El cotxe menjava quilòmetres i deixava enrera taques marronoses d'arbres i camps.Va alçar els braços fins ajuntar les mans i, amb els dits ben agafats, les va tensar. Estava mandrosa i havia perdut la noció del temps. Per espavilar-se, es va apropar al mirall. Es va passar la mà pels cabells i es va llepar els llavis per donar-los color. Després, escarxofada de nou al seient, va encendre un cigarret. Ell li'n va demanar un altre. S'empassaven el fum i el treien poc a poc, al ritme del Mrs. Potter's Lullaby que sortia dels bafles.
Faltaven 60 km per arribar a la benzinera i tenia la gola seca. Va pensar en les taronges que portaven al seient del darrere i es va tombar per agafar-ne una a l'atzar. Després d'olorar-la, se la va posar a la falda per prémer-la amb les cames i clavar-hi fort l'ungla. No es va aturar fins que va arribar a la carn, fins que els primers esquitxos li van sucar els dits i tot el cotxe es va omplir de taronja.
Diumenge, 28 de novembre
Espècies protegides
joan barril
És difícil tenir socis quan no se'ls coneix gaire. Quan són socis minoritaris se'ls protegeix, però quan comencen a créixer t'acaben devorant". Això deia Frascal Aragall, empresari del ram dels somnis, mentre compartia un esmorzar de forquilla amb uns amics de confiança. Aragall passava de l'eufòria a la preocupació. Una bona part de les seves energies les destinava a matisar els ímpetus juvenils dels seus socis. Van arribar unes saborosíssimes costelles de porc i llavors va ser quan un dels comensals més lúcids, el gran naturalista Martí Boada, va il.lustrar la situació amb una curiosa història que ens va deixar clavats a la taula fins al migdia. A la bonhomia i vocació didàctica del Martí l'hi devem.
La senyora Autonomia era d'aquelles dones veteranes que no s'havia volgut casar mai amb ningú. Vivia sola des de feia molts anys. Era alegre i amable amb els veïns, però vivia tancada en el seu petit món. L'acompanyava des de feia anys un preciós periquito xerraire que volava en llibertat per les habitacions del seu apartament. L'Autonomia li donava molles sobre les estovalles i el periquito les devorava amb gana i amb agraï-
ment. Era un periquito poliglot que imitava les veus d'altres congèneres i convertia la casa de l'Autonomia en una selva amable on només ell decidia qui tenia dret a parlar o a callar. Un dia l'Autonomia es va deixar la finestra oberta i el periquito va volar a l'exterior per no tornar mai més.
Van ser dies de gran tristesa. La soledat només és bona quan es busca estar sol. Però era difícil arribar a casa i no sentir l'aleteig del periquito sobre el cap de l'Autonomia ni assistir al ritual de picotejar les engrunes. Amb el cor desconcertat, l'Autonomia passejava per La Rambla quan, en una de les parades d'animals que flanquegen el passeig, va ser capturada per la mirada simpàtica i intel.ligent d'un petit mico. "Em sembla que són titís, senyora. Són animals molt sociables. Se li posarà a les espatlles i menjarà de la seva mà. Ara són petits, però ja li creixeran una mica més". Va ser així com l'Autonomia es va emportar el tití a casa i l'alegria va tornar a regnar a la seva petita llar. I va decidir dir-li Frederic en record al primer i únic nòvio que no va ser mai. El tití l'esperava en tot moment. De tant en tant feia alguna entremaliadura, però l'Autonomia l'hi perdonava. Estava tot el dia enroscat a l'espatlla de la seva nova amiga i veien la televisió, reien i es despertaven junts i el tití no feia més que créixer i créixer.
Va créixer tant el Frederic que al final l'Autonomia ja no el podia aguantar a sobre l'espatlla. Menjava més i més i ja no es limitava al pinso, sinó que a vegades obria la nevera i s'empassava els filets i els estofats que l'Autonomia preparava amb tant afecte. No només creixia el tití, sinó que determinades parts del seu cos també creixien de forma desmesurada i provocaven en la solitària Autonomia unes estranyes pessigolles en la imaginació. El Frederic s'estava fent gran, i no únicament per volum. Els membres d'un mico d'aquestes característiques deixen de ser quatre per passar a ser cinc. L'Autonomia estava fascinada i el tití exhibia els seus atributs amb un juvenil orgull. Del que passava a casa de la senyora Autonomia, el Martí no ens en va explicar res.
Una nit, mentre el Frederic i l'Autonomia estaven asseguts al sofà veient un reportatge del National Geographic per la tele, va aparèixer a la pantalla un reportatge sobre la vida dels mandrils a la selva. El mico es va acostar al vidre i va començar a girar sobre si mateix. Va ser llavors quan l'Autonomia ho va veure clar. El mico de la tele i el de casa seva eren idèntics. No havia estat criant un inofensiu tití, sinó un gran mandril, un animal carnívor, agressiu i difícilment domesticable. Visiblement excitat, el Frederic es va acostar a l'Autonomia mostrant les dents i ella va tenir por i va intentar refugiar-se a la seva habitació. El mandril la perseguia i l'estrèpit de la lluita va arribar als veïns, que van trucar a la policia. Van esbotzar la porta i van trobar a terra una senyora ferida i penjat de l'aranya del menjador un mandril en zel. Incapaços de fer front a l'amenaça, els policies van trucar als experts del zoològic, que van acabar reduint l'animal amb dards sedants i el van portar a un fossat aïllat perquè agredís els seus semblants.
Algunes setmanes després, el vigilant més veterà del zoo va trucar a la porta del director. "Senyor director. Hi ha una cosa curiosa que li vull comentar. Des de fa uns quants dies, una senyora amb el braç en cabestrell s'acosta al fossat del mandril rebel, li deixa un entrepà a la reixa i li pregunta en veu alta: '¿Quan et deixaran anar, Frederic?'".
Frascal Aragall va comprendre que val més soci petit que policia protectora.
El Periòdico. 28-11-04
cromets 9:27 AMEspècies protegides
joan barril
És difícil tenir socis quan no se'ls coneix gaire. Quan són socis minoritaris se'ls protegeix, però quan comencen a créixer t'acaben devorant". Això deia Frascal Aragall, empresari del ram dels somnis, mentre compartia un esmorzar de forquilla amb uns amics de confiança. Aragall passava de l'eufòria a la preocupació. Una bona part de les seves energies les destinava a matisar els ímpetus juvenils dels seus socis. Van arribar unes saborosíssimes costelles de porc i llavors va ser quan un dels comensals més lúcids, el gran naturalista Martí Boada, va il.lustrar la situació amb una curiosa història que ens va deixar clavats a la taula fins al migdia. A la bonhomia i vocació didàctica del Martí l'hi devem.La senyora Autonomia era d'aquelles dones veteranes que no s'havia volgut casar mai amb ningú. Vivia sola des de feia molts anys. Era alegre i amable amb els veïns, però vivia tancada en el seu petit món. L'acompanyava des de feia anys un preciós periquito xerraire que volava en llibertat per les habitacions del seu apartament. L'Autonomia li donava molles sobre les estovalles i el periquito les devorava amb gana i amb agraï-
ment. Era un periquito poliglot que imitava les veus d'altres congèneres i convertia la casa de l'Autonomia en una selva amable on només ell decidia qui tenia dret a parlar o a callar. Un dia l'Autonomia es va deixar la finestra oberta i el periquito va volar a l'exterior per no tornar mai més.
Van ser dies de gran tristesa. La soledat només és bona quan es busca estar sol. Però era difícil arribar a casa i no sentir l'aleteig del periquito sobre el cap de l'Autonomia ni assistir al ritual de picotejar les engrunes. Amb el cor desconcertat, l'Autonomia passejava per La Rambla quan, en una de les parades d'animals que flanquegen el passeig, va ser capturada per la mirada simpàtica i intel.ligent d'un petit mico. "Em sembla que són titís, senyora. Són animals molt sociables. Se li posarà a les espatlles i menjarà de la seva mà. Ara són petits, però ja li creixeran una mica més". Va ser així com l'Autonomia es va emportar el tití a casa i l'alegria va tornar a regnar a la seva petita llar. I va decidir dir-li Frederic en record al primer i únic nòvio que no va ser mai. El tití l'esperava en tot moment. De tant en tant feia alguna entremaliadura, però l'Autonomia l'hi perdonava. Estava tot el dia enroscat a l'espatlla de la seva nova amiga i veien la televisió, reien i es despertaven junts i el tití no feia més que créixer i créixer.
Va créixer tant el Frederic que al final l'Autonomia ja no el podia aguantar a sobre l'espatlla. Menjava més i més i ja no es limitava al pinso, sinó que a vegades obria la nevera i s'empassava els filets i els estofats que l'Autonomia preparava amb tant afecte. No només creixia el tití, sinó que determinades parts del seu cos també creixien de forma desmesurada i provocaven en la solitària Autonomia unes estranyes pessigolles en la imaginació. El Frederic s'estava fent gran, i no únicament per volum. Els membres d'un mico d'aquestes característiques deixen de ser quatre per passar a ser cinc. L'Autonomia estava fascinada i el tití exhibia els seus atributs amb un juvenil orgull. Del que passava a casa de la senyora Autonomia, el Martí no ens en va explicar res.
Una nit, mentre el Frederic i l'Autonomia estaven asseguts al sofà veient un reportatge del National Geographic per la tele, va aparèixer a la pantalla un reportatge sobre la vida dels mandrils a la selva. El mico es va acostar al vidre i va començar a girar sobre si mateix. Va ser llavors quan l'Autonomia ho va veure clar. El mico de la tele i el de casa seva eren idèntics. No havia estat criant un inofensiu tití, sinó un gran mandril, un animal carnívor, agressiu i difícilment domesticable. Visiblement excitat, el Frederic es va acostar a l'Autonomia mostrant les dents i ella va tenir por i va intentar refugiar-se a la seva habitació. El mandril la perseguia i l'estrèpit de la lluita va arribar als veïns, que van trucar a la policia. Van esbotzar la porta i van trobar a terra una senyora ferida i penjat de l'aranya del menjador un mandril en zel. Incapaços de fer front a l'amenaça, els policies van trucar als experts del zoològic, que van acabar reduint l'animal amb dards sedants i el van portar a un fossat aïllat perquè agredís els seus semblants.
Algunes setmanes després, el vigilant més veterà del zoo va trucar a la porta del director. "Senyor director. Hi ha una cosa curiosa que li vull comentar. Des de fa uns quants dies, una senyora amb el braç en cabestrell s'acosta al fossat del mandril rebel, li deixa un entrepà a la reixa i li pregunta en veu alta: '¿Quan et deixaran anar, Frederic?'".
Frascal Aragall va comprendre que val més soci petit que policia protectora.
El Periòdico. 28-11-04
Diumenge, 14 de novembre
Radioactivitat
Un secret, dos, tres? Tant se val, n'hi ha tants que, a hores d'ara, estan tots embullats. Em dius que te'ls expliqui fil per randa, que no és bo guardar-los perquè em cremaran per dintre. Però cada vegada em costa més de fer-ho. Quan els deixo treure el nas i els toca l'aire, senten un calfred que els deixa glaçats. Esperen allà quiets que algú els escalfi i no arriben enlloc, s'esquerden i es desfan. Es millor per ells, i per mi, que es quedin on són, fent companyia als altres.
Fan pudor i ràbia ¿Saps? I aquesta barreja no és fàcil de manipular, ni que sigui amb guants. S'ha convertit en material radioactiu que cal encofrar.
Per tant, a partir d'ara no els tocarem més. Farem con si no ho fossin. Potser així, si no els fem cas, al final es cansen i foten el camp.
cromets 3:26 PMRadioactivitat
Un secret, dos, tres? Tant se val, n'hi ha tants que, a hores d'ara, estan tots embullats. Em dius que te'ls expliqui fil per randa, que no és bo guardar-los perquè em cremaran per dintre. Però cada vegada em costa més de fer-ho. Quan els deixo treure el nas i els toca l'aire, senten un calfred que els deixa glaçats. Esperen allà quiets que algú els escalfi i no arriben enlloc, s'esquerden i es desfan. Es millor per ells, i per mi, que es quedin on són, fent companyia als altres. Fan pudor i ràbia ¿Saps? I aquesta barreja no és fàcil de manipular, ni que sigui amb guants. S'ha convertit en material radioactiu que cal encofrar.
Per tant, a partir d'ara no els tocarem més. Farem con si no ho fossin. Potser així, si no els fem cas, al final es cansen i foten el camp.
Diumenge, 7 de novembre
Tarda al cinema
Mercè Rodoreda
La majoria dels llibres tenen una prehistòria. Lectures, esborranys i escrits primerencs de l'autor.
La Plaça del Diamant també té la seva. Mercè Rodoreda la localitza en la influència de la lectura de Candide de Voltaire i en la situació que planteja en un conte seu, "Tarda al cinema".
Diumenge, 2 de Juny.- Aquesta tarda amb en Ramon hem anat al Rialto. Quan hem entrat ja estàvem desavinguts i mentre ell comprava les entrades jo tenia ganes de plorar. I tot ha vingut per una ruqueria, ja ho sé. Ha començat així. Ahir em vaig ficar al llit a la una. Havia vetllat fins a les dotze per culpa del fil blau elèctric que havia perdut i sense fil no podia acabar l'smok. I la mare anava rondinant: "No saps mai què et fas de les coses, com el teu pare" per acabar-me de posar més nerviosa. El pare li va donar una mala mirada i s'anava traient els barbs del nas assegut davant de la taula amb el mirall de mà arrepenjat a l'ampolla del vi. A l'últim vaig trobar el fil i vaig poder acabar l'smok. Però encara havia de planxar la brusa i la faldilla. Em vaig ficar al llit baldada i vaig pensar una mica en en Ramon fins que em va venir la son. Avui, havent dinat, quan ha trucat jo ja estava vestida, amb tres roses al cap i tot. Ha entrat com un boig i sense ni mirar-se la brusa i la faldilla, tanta feina que havia tingut a planxar-les, se n'ha anat de dret cap al pare, que seia en el balancí mig endormiscat, i li ha dit: "En Figueres diu que més val que no omplim cap fitxa: ja m'ho pensava jo que l'havien ensarronat". El pare ha obert un ull, l'ha tornat a tancar de seguida i s'ha posat a gronxar-se. Però ell ha anat enraonant com si no veiés que el feia empipar i vinga dir que els refugiats havien de fer això i allò i en tota l'estona ni m'ha mirat. A l'últim m'ha dit: "Anem Caterina." I m'ha agafat pel braç i hem sortit al carrer. Jo li he dit: "Sempre dius coses per molestar-lo, també. Ets molt pesat." Però això no és res. A mig camí anàvem sense enraonar i tot d'una em deixa anar el braç. Oh , de seguida m'he adonat del que passava: per l'altra vorera, en sentit contrari, venia la Roser. Ell sempre em diu que amb la Roser només havien fet broma. Sí, sí, broma, però m'ha deixat anar. Ella ha passat tibada, sense mirar-nos. Jo li he dit: "En lloc de ser jo sembla que sigui ella la teva promesa." (Ara m'adono que he escrit tot aquest tros seguit, i la mestressa sempre em deia que de tant en tant fes punt i a part. Però com que això només ho escric per a mi m'és igual.)
Jo doncs tenia ganes de plorar mentre ell comprava les entrades, i el timbre del cinema encara em feia estar més trista. Jo tenia ganes de plorar perquè, en Ramon, me l'estimo i m'agrada quan fa aquella olor de quina el dia que va a casa del barber a fer-se tallar els cabells, encara que m'agrada més quan els porta una mica llargs i sembla Tarzan, de perfil. Jo ja sé que em casaré, perquè sóc maca, però vull casar-me amb ell. La mare sempre ho diu que acabarà a la Guaiana amb tant mercat negre. Però no en deurà fer tota la vida i ell diu que així ens podrem casar més de pressa. I potser té raó.
Ens hem assegut sense dir-nos res i la sala feia olor de zotal. Primer han fet les actualitats: ha sortit una noia que patinava i dresprés tot de bicicletes i després tres o quatre senyors asseguts al voltant d'una taula i aleshores ell s'ha posat a xiular i a picar de peus com si fos boig. El senyor que teníem davant s'ha girat i han anat discutint fins a l'acabament. Després han fet una pel·lícula de ninots que no m'ha agradat gens: hi sortien tot de vaques que enraonaven. A mitja part hem anat al bar a beure un Pampre d'Or i hi ha trobat un amic que li ha preguntat si tenia paquets de Camel i mitges de Nylon i ell ha contestat que la setmana que ve en tindrà perquè anirà a l'Havre. Jo pateixo quan és fora perquè encara que no ho digui sempre penso que l'agafaran i que li posaran les manilles.
Per culpa del mercat negre no hem vist el començament i quan anàvem a seure tothom rondinava perquè amb les soles de fusta faig molta fressa encara que camini a poc a poc. Els de la pel·lícula sí que s'estimàvem. Jo ho veig que nosaltres no ens estimem així. Hi havia una espia i un soldat i en acabar els afussellaven a tots dos. A les pel·lícules sempre és molt bonic perquè si els que s'estimen són desgraciats, pateixes una mica perquè penses que tot anirà bé; però quan jo ho sóc no ho sé mai si tot anirà bé. I si alguna vegada acaba malament, com avui, tota la gent està trista i tothom pensa: quina pena! Els dies que jo estic molt desesperada, com que ningú no ho sap, és pitjor. I si ho sabessin, tothom riuria. Quan ha vingut el tros més trist ell m'ha posat el braç sota l'espatlla i ja no hem estat tan enrabiats. Jo li he dit: "No vagis a l'Havre aquesta setmana." I una senyora de darrera ha fet: "Pst."
Ara he llegit tot això que acabo d'escriure i veig que no és ben bé el que volia dir. Sempre em passa igual: explico coses que de moment em sembla que tenen importància i després m'adono que no en tenen gens. Per exemple, tot allò del fil blau que ahir a la nit no podia trobar. Després, qualsevol que llegís aquest diari diria que penso que en Ramon no m'estima i jo crec que sí que m'estima encara que sembli que només pensa en comprar i vendre porqueries. El que voldria saber explicar és que, encara que gairebé sempre estigui trista, en el fons estic contenta. Si algú llegís això es faria un tip de riure. Jo ja ho sé que sóc una tanoca, i el pare sempre diu que ell és un beneit, i això al capdavall és el que em fa estar més trista perquè penso que serem un parell de desgraciats. Però, mira...
cromets 1:49 PMTarda al cinema
Mercè Rodoreda
La majoria dels llibres tenen una prehistòria. Lectures, esborranys i escrits primerencs de l'autor. La Plaça del Diamant també té la seva. Mercè Rodoreda la localitza en la influència de la lectura de Candide de Voltaire i en la situació que planteja en un conte seu, "Tarda al cinema".
Diumenge, 2 de Juny.- Aquesta tarda amb en Ramon hem anat al Rialto. Quan hem entrat ja estàvem desavinguts i mentre ell comprava les entrades jo tenia ganes de plorar. I tot ha vingut per una ruqueria, ja ho sé. Ha començat així. Ahir em vaig ficar al llit a la una. Havia vetllat fins a les dotze per culpa del fil blau elèctric que havia perdut i sense fil no podia acabar l'smok. I la mare anava rondinant: "No saps mai què et fas de les coses, com el teu pare" per acabar-me de posar més nerviosa. El pare li va donar una mala mirada i s'anava traient els barbs del nas assegut davant de la taula amb el mirall de mà arrepenjat a l'ampolla del vi. A l'últim vaig trobar el fil i vaig poder acabar l'smok. Però encara havia de planxar la brusa i la faldilla. Em vaig ficar al llit baldada i vaig pensar una mica en en Ramon fins que em va venir la son. Avui, havent dinat, quan ha trucat jo ja estava vestida, amb tres roses al cap i tot. Ha entrat com un boig i sense ni mirar-se la brusa i la faldilla, tanta feina que havia tingut a planxar-les, se n'ha anat de dret cap al pare, que seia en el balancí mig endormiscat, i li ha dit: "En Figueres diu que més val que no omplim cap fitxa: ja m'ho pensava jo que l'havien ensarronat". El pare ha obert un ull, l'ha tornat a tancar de seguida i s'ha posat a gronxar-se. Però ell ha anat enraonant com si no veiés que el feia empipar i vinga dir que els refugiats havien de fer això i allò i en tota l'estona ni m'ha mirat. A l'últim m'ha dit: "Anem Caterina." I m'ha agafat pel braç i hem sortit al carrer. Jo li he dit: "Sempre dius coses per molestar-lo, també. Ets molt pesat." Però això no és res. A mig camí anàvem sense enraonar i tot d'una em deixa anar el braç. Oh , de seguida m'he adonat del que passava: per l'altra vorera, en sentit contrari, venia la Roser. Ell sempre em diu que amb la Roser només havien fet broma. Sí, sí, broma, però m'ha deixat anar. Ella ha passat tibada, sense mirar-nos. Jo li he dit: "En lloc de ser jo sembla que sigui ella la teva promesa." (Ara m'adono que he escrit tot aquest tros seguit, i la mestressa sempre em deia que de tant en tant fes punt i a part. Però com que això només ho escric per a mi m'és igual.)
Jo doncs tenia ganes de plorar mentre ell comprava les entrades, i el timbre del cinema encara em feia estar més trista. Jo tenia ganes de plorar perquè, en Ramon, me l'estimo i m'agrada quan fa aquella olor de quina el dia que va a casa del barber a fer-se tallar els cabells, encara que m'agrada més quan els porta una mica llargs i sembla Tarzan, de perfil. Jo ja sé que em casaré, perquè sóc maca, però vull casar-me amb ell. La mare sempre ho diu que acabarà a la Guaiana amb tant mercat negre. Però no en deurà fer tota la vida i ell diu que així ens podrem casar més de pressa. I potser té raó.
Ens hem assegut sense dir-nos res i la sala feia olor de zotal. Primer han fet les actualitats: ha sortit una noia que patinava i dresprés tot de bicicletes i després tres o quatre senyors asseguts al voltant d'una taula i aleshores ell s'ha posat a xiular i a picar de peus com si fos boig. El senyor que teníem davant s'ha girat i han anat discutint fins a l'acabament. Després han fet una pel·lícula de ninots que no m'ha agradat gens: hi sortien tot de vaques que enraonaven. A mitja part hem anat al bar a beure un Pampre d'Or i hi ha trobat un amic que li ha preguntat si tenia paquets de Camel i mitges de Nylon i ell ha contestat que la setmana que ve en tindrà perquè anirà a l'Havre. Jo pateixo quan és fora perquè encara que no ho digui sempre penso que l'agafaran i que li posaran les manilles.
Per culpa del mercat negre no hem vist el començament i quan anàvem a seure tothom rondinava perquè amb les soles de fusta faig molta fressa encara que camini a poc a poc. Els de la pel·lícula sí que s'estimàvem. Jo ho veig que nosaltres no ens estimem així. Hi havia una espia i un soldat i en acabar els afussellaven a tots dos. A les pel·lícules sempre és molt bonic perquè si els que s'estimen són desgraciats, pateixes una mica perquè penses que tot anirà bé; però quan jo ho sóc no ho sé mai si tot anirà bé. I si alguna vegada acaba malament, com avui, tota la gent està trista i tothom pensa: quina pena! Els dies que jo estic molt desesperada, com que ningú no ho sap, és pitjor. I si ho sabessin, tothom riuria. Quan ha vingut el tros més trist ell m'ha posat el braç sota l'espatlla i ja no hem estat tan enrabiats. Jo li he dit: "No vagis a l'Havre aquesta setmana." I una senyora de darrera ha fet: "Pst."
Ara he llegit tot això que acabo d'escriure i veig que no és ben bé el que volia dir. Sempre em passa igual: explico coses que de moment em sembla que tenen importància i després m'adono que no en tenen gens. Per exemple, tot allò del fil blau que ahir a la nit no podia trobar. Després, qualsevol que llegís aquest diari diria que penso que en Ramon no m'estima i jo crec que sí que m'estima encara que sembli que només pensa en comprar i vendre porqueries. El que voldria saber explicar és que, encara que gairebé sempre estigui trista, en el fons estic contenta. Si algú llegís això es faria un tip de riure. Jo ja ho sé que sóc una tanoca, i el pare sempre diu que ell és un beneit, i això al capdavall és el que em fa estar més trista perquè penso que serem un parell de desgraciats. Però, mira...